Mundial 2010 III

L’orgull d’ésser català i espanyol

Aquest 2010 el món del futbol a l’Estat ha viscut tres circunstàncies claues. Dos d’elles fou la derrota del F.C.Barcelona a les semifinals de la Champions League contra l’Internazionale di Milano a l’abril amb aquell famós partit al Camp Nou i el campionat de Lliga guanyat ara sí pel Barça amb un rècord de punts (99 en 38 jornades amb només un partit perdut en tota la lliga) inclòs. La tercera ha estat l’esdeveniment futbolístic mundial per excel·lència: el Mundial de Futbol de Sudàfrica 2010 a on Espanya arribava com a clara candidata després de completar la dase de classificació amb un ple de victòries 10/10.

La situació al païs es troba en un moment de crisi econòmic i polític, d’estancament social i d’incertesa en més de quatre milions de famílies. El Mundial era una font d’il·lusió donat que el futbol és l’esport de masses més extès arreu. Durant la temporada els aficionats viuen setmana a setmana amb neguit els resultats dels seus equips i es segueixen d’aprop totes les circunstàncies que envolten el fenomen social i cultural que forma part del futbol. A més es troben les poblacions espanyoles enfrontades per des de fa segles: la zona central a Madrid i la zona perifèrica capitanejada per Barcelona i amb seu a Catalunya, l’altre gran païs situat dins de l’Estat Espanyol. Amb la selecció i amb la vergonyant sentència del tribual constitucional sobre la inconstitucionalitat de l’Estatut s’havia creat un ambient controvertit degut al clar enfrontament entre les aspiracions nacionalistes de Catalunya i l’empempta radical, vella i obscena cap a la centralitat que verteix el PP de manera continua.

El camí de la selecció de futbol durant el Mundial va començar amb una derrota davant Suïssa i això va crear algun dubte en certs sectors però es va treballar força bé a la resta de la fase de classificació i es van jugar els octaus amb Portugal amb la victòria per un gol a cero gràcies a Villa. Els quarts de final contra el Paraguay tenien bona pinta perquè no era de les favorites i el combinat ibèric tenia un joc i un equip molt més conjuntat. Es va patir però un altre gol de Villa ens va ficar a les semifinals per primera vegada a la nostra història futbolística contra l’Alemanya de Löw, Özil, Müller, Klose… que havien fet un campionat completissim i havien destrossat l’Anglaterra de Capello i l’Argentina del gran Maradona. El partit va ser dur però controlat i el gol va arribar a pocs minuts del final gràcies al central Puyol a la sortida d’un còrner. Així ens vam plantar a la final contra la Holanda del desconegut Van Wick però amb Sneider, Robben, Van Persie, Van der Vaart, Kuyit, etc… com a estrelles. Aquesta va ser dura, interrumpuda i complicada però a la pròrroga el genial Iniesta, l’heroi d’Stanford Bridge, amb una volea preciosa ens va fer campions del món per primera vegada i tota Espanya va esclatar d’alegria i va disfrutar com mai d’una victòria conjunta i merescuda.

Les celebracions posteriors i l’arribada de la selecció a la ciutat de Madrid són un exemple de la bogeria que ha aixecat aquest esdeveniment. Aquest equip ha unit com mai les ciutats més enfrontades d’Europa, Barcelona i Madrid, i ha permès oblidar les diferències polítiques i culturals perquè és tan sols un esport, una manera de gaudir col·lectivament de quelcom que només es repeteix cada quatre anys i que les generacions canvien i qui sap si es tornarà a repetir. Per mi aquest mundial ha estat la millor representació sociològica que es podia fer de l’Estat Espanyol. La societat està molt més per les coses properes, les alegries i els fets culturals propers que no pas per la independència econòmica o la identitat nacional. Aquest és un fet indudable, Catalunya és una nació amb cultura, història i economia pròpies però no necessita una política brusca ni precipitada que no ens porta a cap lloc. Aquesta setmana Catalunya ha celebrat la major manifestació pronacionalista de la seva història i potser suposa un canvi de rumb però lo que és ben cert és que Catalunya forma part d’Espanya i Espanya no seria sense la gran nació que és Catalunya.

És per això que vull donar les meves sinceres felicitacions a tota la selecció Espanyola, a tots els jugadors catalans i sobretot al model de joc basat en l’estil Barça i un seleccionador que ha encertat en totes les seves decisions. Un premi per a tots i per a totes.