Sant Jordi a Barcelona

Un dia de primavera a Barcelona. No és com qualsevol altre i tota la ciutat es desperta entusiasmada. Tinc ja la tendra i catalana tradició de fer-hi una ullada a la cara que fa la ciutat en la seva diada, perquè crec fermament que no hi ha festa més representativa de l’esperit barceloní, i això no m’ho volia perdre. La Mercè i la Diada es queden enrere.

He vist carrers, gentada, llibres, roses, venedors, ofertes, política, banderes catalanes, il·lusió, amor, llum, vida, comunió, rumor a festa… tot això no té preu. He pogut contemplar la realitat d’una ciutat cosmopolita, oberta i bella com és la nostra. El seu alé queda retratat a cada cantó, a cada instant; és una ciutat omnipresent i atemporal, i això enamora.

La ciutat inspira, ho ha fet i ho continuará fent, transmet història, esperit, varietat, organització, queixa, desigualtat, pecularietats, art, empenta, força, eternitat, possibilitats, pau, espai i eternitat. El transitat pel cor de la ciutat, passejat pel Modernisme, per la Història, pel comerç, pel passat i pel futur. He vist vaixells, el mar… En aquest punt és tot vist.

Barcelona forma el triunvirat de ciutats europees per excel·lència juntament amb la màgica i envolvent Londres, i la brillant i excitant París. Roma és una altra història, el meu pròxim destí sense dubte. En aquest moment records i imatges s’amontonen a la meva ment. Sóc un privilegiat, sentir la boire, olorar els colors i tocar amb la punta dels dits les entranyes d’aquests metròpoli només té un qualificatiu: èxtasi.

La meva ciutat ara i sempre, bressol i testimoni del meu creixement, del meu èxit i de les meves derrotes; sempre present. Tradicional, meravellosa, impetuosa, exigent, viva, dolça, intrigant, perversa i brillant.