El despertador de ments
Dimecres 12 de gener de 1986. Intento imaginar com seria la meva fastigosa existència si no fos perquè no hi veig res. Sí; sóc cec. I la gent em sol mirar al metro i sovint, per no dir sempre, em pregunto per què. Què tinc de meravellós, què en tinc jo d’estrany? Qui diu que no és molt millor viure així? Sense veure formes ni colors? Penso que hi veig tot allò que és essencial per la nostra felicitat i intento ajudar a la gent a comprendre això.
Sempre he dit que el missatge oral és molt més efectiu que l’escrit i per això he après a distingir una persona que parla d’una altra que només encadena paraules, i el metro n’és el millor exemple. Aquest és una veritat crua però real que els erudits d’avui en dia encara no han aprés, també sigui dit, perquè no interessa; és a dir, no ho veuen. Vet aquí, com jo! Qui és el cec doncs?
“La gent em mira perquè és esclava dels seus ulls i això no li permet veure-hi, a la gran majoria, més enllà”, comento sempre a tot aquell que em vol escoltar per trencar el gel. Per la vista és molt fàcil enganyar a la gent, però per la veu mai. Avui, en aquest sentit viatge d’anada cap a l’antiga església del carrer de Santa Anna m’he topat amb dues persones interessants: un vell i una embarassada. Com de costum vaig intentar establir conversació, el primer a la parada de Glòries i la segona a Urquinaona. Mai hauria pensat que seria probablement el meu darrer viatge en metro.
M’explico. El primer era un home d’uns 70 anys, però molt castigat per la vida, el qual em va contestar rotundament a la meva primera pregunta: vostè creu en el destí? “jo sóc el destí” va prosseguir. Sorprès li preguntà si el destí era cec o estava tot ben lligat, a lo que ell va respondre que només els homes cecs poden veure la realitat i que era allà on hi era escrit el destí de cadascú. Confós, ell m’ho va notar, va continuar dient-me que cada viatge, cada parada i cada vivència podia resultar ser la darrera de les nostres vides i que estigués atent perquè en la nostra insignificant existència sempre hi ha un final i abans que arribi, un llaç que tot ho lliga. Amb aquesta exposició metafísica, reconec que adoro la Filosofia, l’home es va acomiadar i a la següent parada vaig caminar pel passadís que comunica, a la parada d’Urquinaona, la línia vermella amb la groga. En arribar-hi em topà amb la dóna, jove i embarassada feia una olor dolça, enlluernadora. La vaig felicitar per trencar el gel, amb lo que ella somrient, deixant anar una petita bufada d’agraïment, va contestar: “gràcies, un nen sempre és motiu d’alegria”, “i d’esperança” contestà. Seriosa com mai em confesa que pateix una malaltia hereditària que li ha provocat des del naixement una ceguesa d’un 99% i que el seu fill també és portador d’aquest gen. Sorprès i mut, vaig sentir una tendre carícia a la meva mà esquerra amb la qual agafo sempre el bastó em va desitjar bon viatge de tornada i em va prometre que el seu fill continuaria amb la meva tasca tot apuntant que cada vegada més gent havia aprés a tancar els ulls per poder veure la realitat.
En arribar a la meva parada em vaig baixar, poc a poc com sempre, i em dirigí cap al meu destí ple d’esperança veient la realitat més clara que mai. A la porta de l’Església trobà un paper i un llapis i pujat al púlpit el senyor destí dient-me el que jo ja sabia: havia de deixar pas a nous destins, el meu paper com a despertador de ments al metro de Barcelona havia conclòs, pot ser d’aquí a uns anys m’enviarien a Londres o a París, qui sap; l’esperança, tot i ser cega, mai es perd.
1 comentario
Anna -